Waylon Jennings, insigne trovador de vívida veu gastada per l’alcohol i el tabac, afirmava que una bona cançó country havia de ser tan autobiogràfica com les pel·lícules antigues en les quals hom mai no confessaria que ha plorat. Corazón rebelde, retrat, quasi, de Norman Rockwell en el crepuscle d’una estrella errant (i caiguda), és d’aquelles cintes tristes, emotives i d’aparent closca dura que amaguen anèmia d’estimació, encara que sigui tardoral. I és, per suposat, una balada country protagonitzada per un vaquer perdut per les carreteres polsoses, les boleres atrotinades i bars de mala mort d’un Oest que ja no existeix.

Blake el Dolent (Jeff Bridges) és un més dels èpics perdedors del cinema USA (i la cinta un homenatge una mica mimètic que va de John Huston al Sam Peckinpah de Junior Bonner) que aixequen la seva trencada gargamella per llepar-se les ferides i lamentar la vida que se’n va anar, que dilapidaren. Com a bona tonada, el viatge final de Blake se sustenta en un darrer amor, la darrera oportunitat de redempció (el duet amb el personatge de Colin Farell) i una última original melodia perquè caiguin el teló, els aplaudiments i les llàgrimes.