Sessió emmarcada dins el cicle commemoratiu del 50 aniversari del CineClub Ciutadella. Aquest film va ser originalment projectat al CineClub el 20 d’abril de 1977.

Escrita i dirigida per Ingmar Bergman, adapta al cinema la darrera òpera de W.A.Mozart, es rodà en estudi i en el Drotningholm Castle Theatre (Estocolm), el rodatge començà el 16 d’abril i es perllongà fins el juliol de 1974. Obtingué una nominació a l’Òscar (vestuari). Produïda per la Sveriges Television, s’estrenà a televisió el dia de cap d’any de 1975 i al cinema el 4 d’octubre de 1975.

L’acció té lloc a Suècia a mitjans del segle XVIII. Narra la història de Tamino (Josef Köstlinger) que s’enamora de Pamina (Irma Urrila) en veure una miniatura amb la seva imatge. Ajudat per Papageno (Håkan Hagegård) i proveït d’una flauta màgica, surt a la recerca de Pamina, retinguda per Sarastro (Ulrik Cold). L’ajuden la Reina de la Nit (Birgit Nordin) i les seves dames.

L’obra, basada en el llibret original d’Emanuel Schikaneder, conté un conte de fades ric en fantasia, referències moralitzants i crítica social i política. Incorpora les constants del cinema de Bergman: la mort (la serp), la lluita entre el bé i el mal (la Reina de la Nit i Sarastro), la força de la mentida (Papageno és castigat amb un cadenat que li segella la boca per mentider), l’ambigüitat moral (Monostratos), la religió (Sarastro és un gran sacerdot), etc. D’acord amb els cànons del XVIII, Sarastro justifica la retenció de Pamina apel·lant al seu deure d’allunyar-la de la perversitat de la mare i de mantenir-la sota la deguda protecció i direcció d’un home. Tamino dóna per bona l’explicació, en el marc d’una narració visual i verbal agudament crítica i burlesca. La pel·lícula té el gran mèrit de ser un exercici memorable de popularització d’una obra mestra de la música universal, per grans i petits, als quals sedueix i delecta alhora.

La música és interpretada per The Radio Choir i per la Swedish Symphony Orchestra, dirigits per Eric Ericson. La fotografia, de Sven Nykvist, fa un ús magistral del clarobscur, els contrallums i els contrastos de llums i ombres. La narració visual, molt estilitzada i de gran sobrietat, té una força pròpia que la converteix en un eficaç estaló d’una música excepcional. El guió combina música, sentiments humans, amor sublim, intriga i humor. La direcció fa gala d’una capacitat fora mida per conjuminar cinema, teatre i música. Una delícia per als sentits i per a l’esperit.