En la faula L’àguila i la guineu, Esop demostrava que hi ha amistats impossibles. Que la guineu acabarà venjant-se de la seva antiga amiga, que a la vegada l’havia traït devorant els seus cadells, pot donar-nos pistes de amb quins paràmetres Marc Recha ha plantejat el seu conte iniciàtic. PETIT INDI (2009) no tracta, açò sí, de venjances, sinó de despertars: Arnau es troba en aquell moment de l’adolescència en el qual creiem que existeix la justícia poètica, i la pel·lícula no fa altra cosa que contar la seva entrada en l’edat adulta, i amb ella l’arribada de la decepció i la seva descreença. La magnífica interpretació del debutant Marc Soto, d’una magnètica naturalitat, porta el pes de l’acció amb desimboltura: els gestos i la mirada expliquen la xarxa de relacions d’una família funcional que habita un lloc fronterer entre la ciutat i el camp, entre la civilització i el no res.

El treball visual amb aquest espai visual que és en el límit de les coses (i que, de pas, dóna una insòlita perspectiva de la Barcelona de l’AVE i el triomfalisme turístic) defineix d’una manera molt econòmica i molt preciosa la relació d’Arnau amb la Naturalesa, tensa i calmosa a la vegada, tant com ho és aquest western camuflat, que es mou tan còmode en el culte a la contemplació com en el suspens neorrealista.

En la projecció de dijous vam comptar amb la presència del director Marc Recha que va comentar el film amb els espectadors.