La convicció existencialista que l’infern són els altres. L’invencible sensació de viure en el pitjor dels móns possibles. La col·lectiva misèria moral que pot imposar el poder totalitari als seus obligats i temorosos súbdits. La sospita o la certesa que el veí t’està espiant i que delatarà qualsevol indici de transgressió davant un estat policial el qual reprimeix implacablement l’heterodòxia. La mediocritat vital, el pragmàtic conformisme, la resignació, el xantatge i l’abús contra el dèbil o l’acorralat, la corrupció quotidiana com acceptada i glorificada moneda de canvi en les relacions entre la gent. Aquestes són algunes de les temibles qüestions que retrata aquesta pel·lícula anguniosa i terrorífica que ens fa palpar el vertigen mental i l’asfixia de les seues dues memorables i tràgiques protagonistes. Ocorre en la indesitjable i sòrdida Romania de fa vint anys i narra la preparació, execució i epíleg d’un avortament clandestí, cosa penada amb la presó i la ruïna a perpetuïtat. El practicaran a una estudiant sense excessives defenses emocionals ni sentit pràctic, però que té la sort de disposar incondicionalment d’una amiga amb coratge i solidaritat, generosa i valenta, llesta i capacitada per a l’acció, una dóna amb aparent estabilitat a la qual se li desmuntaran tots els seus refugis en constatar dolorosament que els monstres són arreu, que amenacen, la miren de cua d’ull, sent el seu alè en la nuca, malden per degradar-la, la violen en el cos i l’ànima, van disfressats d’asèptics recepcionistes d’hotel o estraperlistes, de civilitzats membres de la classe instal·lada o del tortuós i arriscat metge que pot solucionar el problema exigint un preu salvatge. Aquesta pel·lícula tan austera com suggeridora, tan veraç com tenebrosa, tan realista com crítica, té en molt moments l’aire d’un malson, l’aroma del cinema de terror. No hi assassinats, ni ensurts, ni cops d’efecte, encara que la imatge d’una dona frenètica que va cercant ajuda en la nit, xipollejant en aquests carrers enfangats i envoltats de gossos sense amo, inspira el desassossec, el suspens i la paor que caracteritzen el gènere de l’esgarrifament.

Cristain Mungiu és un director amb sentit de l’atmosfera i de l’el·lipsi, subtil i profund, magistral en la descripció d’ambients i estats d’ànim en aquest intel·ligent i dur retrat de la supervivència quan tot el que t’envolta convida a la rendició.