Molts no hem estat mai a Tokio i, tanmateix, creiem conèixer alguns dels seus secrets. Per aquest motiu LOST IN TRANSLATION (2003), ens resulta un film molt familiar encara que en realitat sigui tan personal, gairebé una anomalia en els temps que vivim. Hom pot connectar fàcilment amb les seves imatges, de la mateixa manera que es connecta amb facilitat amb els contes de Anton Chejov, amb la pintura d'Edward Hopper o amb el cinema de Yasujiro Ozu. En els paisatges russos, nordamericans o japonesos descrits en les obres del artistes esmentats el més important són els sentiments dels personatges o l'ambient que els envolta, molt fàcils de reconèixer perquè en el fons, malgrat les enormes distàncies que ens en separen, hi ha moltes coses en comú amb nosaltres. Si amb el temps han esdevingut obres universals és perquè han sabut expressar amb claredat i comprensió les passions humanes, vistes sense renunciar a les seues zones en penombra. També l'extraordinari film de Sofia Coppola aconsegueix el mateix.

LOST IN TRANSLATION és una història de solituds en el lloc més solitari del món. Açò s'aprecia més pels trets físics del film (per la seva fotografia o per la seva excepcional banda sonora) que no pel guió o el mateix argument. Dos nordamericans en una societat com la japonesa, al bell mig de Tokio, marquen més les seves presències, fan més visibles els seus trets físics i emocionals. Sense arribar a ser hostil, tot el que els envolta és un enorme buit en el qual ells passen a ser centre del relat. La història relata com aquest dos personatges comparteixen durant un breu període de temps les seves intimitats. Just entenen el que succeeix al seu voltant i açò sembla obligar-los a mirar-se, a reconèixer recíprocament la seva presència. Bob Harris (Bill Murray) és un actor que fa spots publicitaris per una companyia de whisky i Charlotte (Scarlett Johansonn) és la dona d'un fotògraf a qui s'ha contractat per fer una campanya publicitària. Ell ja té 50 anys i ella just passa dels 20. Són la combinació perfecta. No saben res l'un de l'altre, potser mai més es tornin a veure i ara disposen del temps suficient per creuar intimitats silenciades davant les seves amistats i davant els seus familiars. Fins a cert punt són uns sortats...

Algunes mirades mai no s'obliden. Altres coses aparentment més importants no deixen cap empremta en l'esperit; però uns segons o unes hores amb un desconegut pot tenir un significat més profund que tota una vida al costat de una persona estimada. Bob Harris és sol al Japó perquè era l'única manera de lliurar-se de la seva dona durant uns dies; Charlotte és sola a Japó perquè el seu marit s'estima més deixar-la a l'hotel en tost d'haver de pensar en ella mentre treballa. La dona d'ell li envia faxos urgents sobre temes comercials; ella crida els seus amics per reconèixer que no ha sentit res en absolut quan ha entrat en un temple sagrat i que no sap amb qui s'ha casat.

Què hem fet amb les nostres vides? Què estem fent ara? Potser creiem en contes de fades? En finals feliços? En l'amor etern? O tan sols en l'amor? Perquè si així era, ens equivocàvem.

Aquesta meravellosa pel·lícula és a la seva manera una d'aquelles ocasions que en l'interior d'un cinema podem fer balanç de certes qüestions sense necessitat de hipotecar el sentit comú o la intel·ligència, una rara ocasió en la qual se'ns demana complicitat emocional amb una història sobre aquell lloc cap a, sembla, tots acabem anant tard o prest i al qual aquí se li dóna el nom de Tokio.