La carrera de Kitano s'ha orientat en els darrers temps cap a una fecunda interrelació de gèneres concebuda des de la tradició i la modernitat a parts iguals. DOLLS (2002) pot considerar-se el primer film de ruptura absoluta (construcció del relat en tres parts, absència de Kitano com a actor, estilització en l'art tradicional japonès, nihilisme i romanticisme per sobre la violència frontal), però ja abans, EL VERANO DE KIKUJIRO (1999), i no tant, BROTHER (2000), havien donat llum a noves formes de veure i narrar que naixien, alhora, de la considerable inflexió imposada per HANA-BI (1997) en relació amb les seves primeres pel·lícules de Yakuzas, policies i assassins, com ara Violent Cop i Sonatine com a puntes de llança d'un estil que no ha tingut temps d'esgotar-se atesa la multifuncionalitat estilística del seu autor.

DOLLS (2002) trencava esquemes fragmentàriament, però ZATOICHI ho fa en la seva totalitat. Kitano s'instal·la per primera vegada en un temps pretèrit, concretament en el segle XIX, i també per primer cop substitueix mafiosos i policies irats per guerrers samurais. Inclou, a més, un seguit de solucions musicals que van des de la coreografia pura i dura amb la qual es clou la pel·lícula fins a la combinació al metrònom de música i imatge, amb un efecte que recorda l'aconseguit per King Vidor en la part final de EL PAN NUESTRO DE CADA DÍA (1934).

Zatoichi, o Ichi, o l'Espadatxí cec, o el Llop Blanc, són alguns dels noms pels quals s'ha reconegut al llarg dels anys el samurai, les aventures del qual recupera Kitano en el seu últim film. El personatge, objecte de 25 films sempre interpretat per Shintaru Katso durant el període comprès entre el 1962 i el 1989, sembla dissenyat a la mida de les seves múltiples possibilitats com a director i actor.

Diu Kitano arran de la seva versió del personatge del film: "El Zatoichi original sentia més simpatia envers els personatges que l'envoltaven i s'implicava més en els seus problemes. El meu Zatoichi s'assembla més a una màquina de matar, deslligat completament del seu entor. És així perquè volia que aquest film fos un marc per a totes les formes de diversió: la comèdia, l'acció, la dansa, la música." El resultat, malgrat les nombroses escenes d'acció i les generoses explosions de sang visualitzades com si d'un anime es tractés, és més proper a la comèdia musical, o en el seu defecte, a una formulació diferent i eminentment personal de la comèdia musical com una de les arts de la diversió hol·liwoodenques.

Kitano absorbeix un producte tradicional de la cultura popular del seu país, realitza una profunda abstracció sobre el personatge central, renuncia a qualsevol indici d'estilització, adopta formes pròpies d'un gènere cinematogràfic purament nordamericà i mescla sense cap tipus de complexos, en un saludable exercici de desimboltura narrativa per obtenir un estil de pel·lícula que només li pertany a ell.