Avui en dia sovintegen les pel·lícules pretensioses i grandiloqüents que finalment resulten ser molt poca cosa, però de tant en tant apareix alguna pel·lícula modesta, àdhuc petita, capaç d'agegantar-se en la mesura que els resultats es corresponen amb les intencions. HISTORIAS MÍNIMAS (2002), el tercer film de Carlos Sorin, de qui just es recorda el seu debut amb LA PELÍCULA DEL REY (1986), malgrat guanyà el Lleó d'Argent en la Mostra de Venècia de 1986, és un magnífic exemple del que hem dit abans, per a la qual cosa el Gran Premio del Jurado del Festival de San Sebastián fins i tot pot resultar ser poc.

Altre cop a la Patagònia, com en el seu primer film, es situen aquestes HISTORIAS MÍNIMAS que saben fer honor al seu nom. Un grapat de personatges protagonitzen aquestes senzilles històries que tenen un objectiu semblant: arribar a la provinciana ciutat de Santa Justa. Ells són don Justo, un vell que pretén recuperar el temps perdut fa tres anys; María Flores, una jove i humil mare que viatja amb el seu nen per rebre el premi obtingut a un concurs televisiu; i Roberto, un viatjant maduradet que té la intenció d'enamorar una jove viuda portant-li un pastís d'aniversari per al seu fill. Tres autèntiques històries tan nímies com mínimes, emmarcades en l'àrida i exasperant planura patagònica, explicades amb gran eficàcia i sobrietat, interpretades per actors no professionals -amb l'excepció del viatjant- i que donen joc tan per construir un subtil perfil de cadascun d'ells com per l'ajustada descripció dels ambients en els quals es mouen , de les persones que les envolten o amb les qui es creuen.

Sorin és capaç d'assolir la poesia i el sentiment des de la senzillesa sense haver de recórrer al caprici i l'arbitrarietat d'altres pel·lícules com EL VIENTO SE LLEVÓ LO QUE (1998), el film d'Agresti que guanyà injustament la Concha de Oro el 1998. Els breus relats de HISTORIAS MÍNIMAS teixeixen més enllà de la seva aparença intranscendent un autèntic retaule d'aquella altra realitat argentina, que sembla ancorada en un concepte del temps, l'amistat o la distància que semblen alienes a les formes de vida actuals; però tot açò sense cap èmfasi nostàlgic, sense cap reivindicació de la vida rural, sinó simplement descrivint-la més enllà de moralismes o missatges. En conjunt, HISTORIAS MÍNIMAS resulta més sorprenent per venir d'un cineasta intermitent i que habitualment viu de la realització publicitària, però de qui poden esperar-se films molt interessants si és capaç de convertir aquestes "històries mínimes" en magnífiques pel·lícules com aquesta.